43. El veritable govern de Catalunya.

Aquesta foto presa al Desembre 2010 a casa del president del Barça Sandro Rosell a la Cerdanya, es la prova fehacent de l´existencia d´un govern d´interessos treballant a l´ombra. La foto de la conspiració, com s´ha anomenat en diferents medis a aquest document gràfic, posaria de manifest com els diferents governs de CiU des de que el president Pujol va guanyar les eleccions del 80 treballa només per uns quants, les famoses 100 famílies catalanes. Empresaris, entitats bancàries, medis de comunicació, burgesos i demés poders fàctics interessats en que els seus privilegis no es vegin alterats. Millets, Montulls, Prenafetes, Alavedres, Maciàs, Pujols, Durans i un llarg etcétera que en nom de Catalunya continuen omplint-se les butxaques.

La transparència en la financiació de partits, la llei electoral pròpia, la regeneració democràtica, la supressió dels sous vitalicis, la pressió fiscal sobre les comissions encobertes, les SICAV, les eliminacions dels gravaments dels impostos sobre els grans capitals, el control sobre els traspassos a paradisos fiscals, la imcompatibilitat de càrrecs públics, i demés regles necessàries per al desenvolupament d´una democràcia real i un repartiment just de la riquesa, son i continuarán sent una utopia mentre aquests paràsits concentrin el poder. Mentre els medis de comunicació estiguin subvencionats per les administracions, les veus disidents continuaran relegades a petits cercles minoritaris. I quan alcin llurs veus les farán callar a cops de porra.

"Al gos que té diners se li anomena senyor gos." Proverbi árab.

42. Somanta d´hosties

Les esquerres ens porten a la miseria i les dretes ens estoven. La conselleria d´Interior ha canviat la política cumballà del conseller Saura per a la hitleriana del nou conseller Puig. Entre les seves primeres obres de govern, entre les que destacarien la pantomima de la eliminació dels 80 kms dies abans de baixar-se els pantalons amb la nova implantació de la limitació a 110 per part del govern Ecspanyol, s´hauria de destacar la invenció d´un nou eufemisme per a anomenar la acció de desallotjar la acampada dels indignats de plaça Catalunya. Se li ha d´admetre que a molts catalanets de ments conservadores, la acció de "netejar la plaça per motius de salubritat" els hi calma molt més les consciències que la de "desallotjar la plaça fotent hosties a tort i a dret sense cap mirament". Es curiós l´interès del govern de netejar una plaça que la majoria del temps està coberta per una gruixuda capa de merda de colom. No estaria de més que l´amic Puig es donés una volta pel casc antic de barcelona i s´impregnés del flaire a pixum i merda de gos i enviés als gossos de pressa a netejar-ho. En comptes d´això, ara surt amb la proposta de que els integrants dels cossos de seguretat de l´estat no hagi d´identificar-se davantdel ciutadà. Visca la impunitat. A partir d´ara ens trencaran la cara i no podrem reclamar per que serán tots iguals. Grans, forts, i am poc cervell. Impossible de diferenciar.

Primer ens col.loca al seu germà Oriol com a cap del servei meteorologic , i després ens envia els antiavalots per a escampar la boira a cop de porra.

La mà d´en Pujolet és allargada...com la mà dels antiavalots.

41. Indignar-se

Aquests darrers dies, les acampades dels indignats a moltes places catalanes, espanyoles i europees, han encetat, a més d´encendre els més baixos instints de la fatxenda estatal, un camí cap a la consciència col.lectiva de la població. Aquesta vegada, les forces de seguretat de l´estat no han rebut cap ordre de desallotjament a base d´osties per part d´uns superiors supeditats a les imminents eleccions. Clar, s´ha de curar la imatge en busca del vot. El conseller d´Interior ha actuat de la mateixa manera que ho ha anant fent el seu govern, o sigui, ni blanc ni negre, ni carn ni peix, ni chicha ni limonà, encara que al dia següent de saber-se guanyador de les eleccions a la alacadía de barcelona, el candidat convergent Xavier Trias s´ha afanyat a admetre quanta nosa fa aquesta gent a la seva ciutat, conscient que entre ells no està el seu electorat. Qué no emprenyin, collons, estem treballant! El jovent està a més d´indignat, desconcertat: quan mostra indiferència es que estàn acomodats, quan es pronuncïen es que son una colla d´alternatius perroflauta. Personalment, encara que discrepant d´algunes de les seves reivindicacions, estic convençut que un canvi de model és tan complicat com necessari per a seguir endevant i que sempre és positiu que la ciutadanía s´involucri en les decisions importants. Els governants no volen admetre que les noves generacions han de ser les que s´han d´encarregar de gestionar un món que ells han explotat en busca del lucre immediat. Quin exemple pels que venen darrera!! I no oblidem, que dintre de poc no hi haurà cap persona al país que hagi votat la inquestionable constitució espanyola, amb la que blinden la seva gallina de los huevos de oro. Ara ens toca aprobar altres regles del joc, potser qui la faci, que la pagui? Ja sigui un banc, un estat o una totpoderosa multinacional. Estem esgotant recursos només en benefici d´uns quants i hauríem de tornar a antepossar a la persona per davant del capital. No dic que no hagin d´existir persones més riques que d´altres, sempre i quan s´ho hagin guanyat de forma legitima, ética i moral, per mérits i talent i no tant sols per haver-se convertit en un mafiós aprofitat. Tinc la sort de tenir amistats amb diferents formes de veure la vida i d´haver viscut en la joventut les reivindicacions i l´ideari d´alguns col.lectius dels anomenats alternatius i que avui dia cataloguen amb etiquetes com okupes, antisistema, antiglobalització o fins i tot els que anomenen amb l´eufemisme de perroflauta, i puc assegurar que al llarg de la meva vida he vist i conegut més perroflautes amb trajo i corbata o exercint funcionariat que amb piercings i rastes. No tot a la vida es treballar en una oficina fitxant entrada i sortida o gaudint d´una oposició vitalicia on no et demanen més productivitat que la del run-run a mig gas. Es del tot cert que hi ha estafes en tots els escalafons de la societat, però cada dia es més comprobable que els grans capitals cotitzen menys que la nómina d´un assalariat, i per a qui ho possi en dubte que s´informi dels SICAV. Ara, això sí, les ajudes de les administracions públiques només han de ser per als col.lectius més desprotegits: nens, jubilats i discapacitats. Els demés a currar, assegurant per a tothom els mateixos drets i obligacions. Mentrestant els polítics a lo seu, mirant cap a un altre costat. PP i PSOE, amos i senyor a les espanyes, no deixen aflorar cap altre opció a pesar dels escandols de corrupció. Com és de curiós el caracter espanyol; ens roben, els critiquem i els tornem a votar. I l´exemple més lamentable, l´ajuda als bancs i grans multinacionals. També sobta aquesta manera d´aplicar el sistema capitalisme: el que té més diners fa una inversió, si té benefi se l´emporta a les illes Caiman per evadir impostos, i si perd li paguem la festa. A Catalunya, el panorama toca més a repartir, però s´ho reparteixen igual. Primer l´estat ens roba 22.000 milions a l´any i del que queda s´ho embutxaquen uns quants. A CiU se li veu el llautó d´una hora lluny només preocupats pel poder amb aquest posat de bon catalanet emprenyat amb Madrid, la gran excusa per quedar-se de braços creuats. Però tranquils, no s´hipotecarán per la gent. Son els reis dels tripijocs, ara sóc independentista, ara no ho soc, ara el PP es enemic de la nostra cultura, ara pacto amb ells en un grapat d´Ajuntaments. Ara volem el concert econòmic, ara d´això ja en parlarem. La gent només demana una mica de coherència i de dignitat per part dels nostres governants. ¿Per que ens expliquen totes les injustícies a la que som sotmesos si no pensen fer res? Poster preferiríem no ser-no conscients, al menys viuriem sense aquesta sensació de ploramiques a qui li passen la mà per la cara. Denunciar serveix per després actuar, si no pensen fer res per por a perdre els seus privilegis, que deixin de plorar i de donar les culpes als demés.

El previsiblement nou alcalde de Barcelona, Xavier Trias, porta més de trenta anys vivint a costa de la política i el sector públic. Des del 1981 ha ostentat els carrecs de Cap d´Assistència Hospitalaria del Dpt. de Sanitat, director gral d´ordenació i planificació sanitària, director de l´institut català de la salut, conseller de presidéncia, conseller de sanitat, portaveu del govern, president del grup parlamentari de CiU al congrés, i des del 2003 regidor a l´ajuntament de Barcelona i ara per fi alcalde. Trenta anys son molts anys.

En Joan Puigcercós, en tota una vida dedicada a la política, ha contribuit de forma substancial a carregar-se a un partit emblematic amb més de vuitanta anys de história. Desde que al 1989 va accedir a la secretaria de joventuts d´ERC, ha ocupat els càrrecs de president de la federació regional de Girona, vice-secretari d´ERC, secretari general, regidor a l´ajuntament de ripoll, diputat del parlament de catalunya, portaveu del grup parlamentari al congrés, conseller de governació i administracions públiques i per fi president d´ERC. Després del desgabell a les municipals ha presentat la seva renuncia, però demana tornar a la seguretat d´escalfar seient al parlament català. No marxa, no. Aquí no marxa ni deu!!!
Si us plau, us creieu tan indispensables com per a estar tota la vida vivint de nosaltres? El polític ha de ser una persona amb empenta i virtuts per tirar del país durant un cert periode temps, per després passar el relleu a un altre que continuï la tasca. Per a omplir-se la butxaca ja existeix el sector privat.
Si us plau, deixeu pas i foteu el camp!!

"La política és un acte d'equilibri entre la gent que vol entrar i aquells que no volen sortir." Jacques Benigne Bossuet.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA

40. El govern dels millors?

.

En les darreres eleccions al Parlament, Catalunya ha parlat alt i clar. En contra del que apuntaven moltes d´aquelles enquestes profètiques nascudes per allissar un camí de roses a una federació nacionalista ansiosa de poder, l´electoral català va acudir en bon nombre a expressar el seu desig. El tripartit ja és passat, un passat hem d´estar d´acord, pèssim pel interessos del país. Un país, paraula amb la que el nou president Mas s´omple la boca, necessitat més que mai d´un estat, perque hem d´assumir que les únics països amb veu i vot a la península en la actualitat malauradament només són Espanya i Portugal. Estarem d´acord que un país sense estat, avui dia amb les regles que la globalització ha instaurat i amb el poder dels mercats, només es pot anomenar regió. Una regió orgullosa potser, però regió al cap i a la fi. Els ciutadans de Catalunya han tornat a posar de manifest la seva por al canvi real, a un canvi tan necessari com impossible amb el govern actual, més preocupat pel "ara no toca" i per continuar gestionant uns recursos insuficients per a les necessitats d´un territori i cultura abocada al fracàs amb les eines de les que li ha proveit l´estat espanyol. Això sí, un govern més com som els catalans, amb una imatge més acurada, amb un discurs més assenyat farcit de grans paraules buides de contingut però de fàcil digestió per l´orgull patriotic i amb una prudència exquisida heretada d´una transició que per a molts ja és i hauria de ser història, en la que després d´uns temps de permissibilitat, el govern espanyol ha començat a mostrar la seva cara més colonitzadora. Llei del cinema, tercera hora de castellà i la imposició d´aquesta com a llengua vehicular dels nouvinguts posen en perill una immersió lingüística satisfactória per a la resta d´Europa. S´ha de veure com defensarà la nova administració aquests punts vitals per la la subsistència de la llengua i cultura en català sense la presència dels seus impulsors.

Es mundialment coneguda la amnèsia amb la que el ciutadà català tracta alguns dels temes que més els afecten. Crida, es queixa, és posa les mans al cap i canvia de canal per veure si Messi ha fet un altre hat-trick. Durant vuit anys tothom, oposició, tertulians, periodistes i fins i tot el gruix d´una ciutadania influenciada per tots ells, hem criticat moltes de les decisions i mesures impulsades pel govern Montilla (amb tota la raó), ara ha arribat el moment de comprovar si el canvi de govern ha generat també un canvi en la vehemència amb la que proferim aquestes critiques. La memòria selectiva.

De moment no ha estat necessari esperar els primers cent dies de govern per comprovar com amb tota impunitat, moltes de les promeses electorals del partit guanyador s´han convertit definitivament en això, promeses. Ens han sobrat noranta-nou. Podem ratificar com el govern dels millors no és altra cosa que un intercanvi de cromos; repe, repe, aquest ja el tinc, aquest que estava allà el poso aquí, on hi havia un conegut poso un amic i com a secretari un saludat, etc... Dels onze nous consellers gairebé la meitat ja ho van ser anteriorment amb el president Pujol, amb l´agreujant que molts d´ells ho van fer en carteres diferents. O son uns cracks en tots els sectors o això no hi ha qui ho entengui. El conseller d´economia Mas-Colell va ser antigament el conseller de Benestar i Família, el conseller d´Interior Felip Puig, ho va ser de Medi Ambient en primera instància i més tard de Politica Territorial i Obres Públiques. Josep María Pelegrí, nou conseller d´Agricultura ho va ser de Governació i relacions institucionals, i el nou secretari de Govern Germà Godó, amic personal del nou Molt Honorable, ja va ser en el seu moment cap de relacions institucionals del departament d´ensenyament, coordinador de la secretaría general del mateix departament, secretari general del departament d´agricultura i secretari general de l´associació catalana de municipis. Si aquets son els millors que deu ens agafi confessats que diria aquell, voldria dir que hi ha poc o gens on escollir o que simplement es tracta d´un club d´amics. Un exemple clarificador d´aquest canvi de cromos ho personificaria explícitament el nou conseller de cultura Ferran Mascarell, qui acaba de recollir la cartera de mans de la mateixa persona a qui li va lliurar just abans, el conseller Tresserras. Los mismos perros con diferente collar que dirien per les espanyes.

I aquí no s´acaba tot, el tió ha continuat cagant, dels dotze números dos de les nove conselleries, es a dir els secretaris generals, nou d´ells ja havien ocupat càrrecs a anteriors administracions. Definitivament el canvi es acollonant. Amb tot això tinc un dubte, vols dir que tots aquests nomenaments no han sortit expressament de la mà de l´expresident Pujol? No és al.lucinant que el "gran canvi" ho lideri el partit que ha governat Catalunya vint-i-tres dels trenta anys des de la transició? No tenen cap culpa llavors de l´estat actual? I la transparència, que hi ha del finançament del partit gràcies a l´espoli del palau de la música i els tractes de favor a Ferrovial? El jutge Juli Solaz ha dit campi qui pugui, tira tú que a mi em ve el riure.... "El patio de mi casa és particular, cuando llueve se moja como los demás, agachate, y vuelvete a agachar...." S´ha de reconèixer que els espanyols tenen algunes lletres que s´encomanen.

Tampoc estaria de més recordar com quan el sr. Mas era el cap de la oposició es dedicava a criticar la figura del vicepresident titllant-lo de càrrec virtual, afirmació amb la que potser estariem d´acord. Donc bé, no tan sols no ha eliminat aquest càrrec, posant-lo en mans de Joana Ortega sinó que ho ha fet més virtual encara, transferint moltes de les seves competències a presidència. Poca memòria senyor Mas, poca memòria.

Fem més memòria. Veritat que algunes veus i com a conseqüència de les seves recomanacions alguns votants veien en CiU el partit redemptor que ens portaria més sobirania i un dret a decidir sense fronteres? Aquesta mateixa frase va ser una de les més utilitzades en campanya electoral, de forma textual va dir: - Al dret a decidir, jo no li poso sostre! Ja, aquesta va ser molt bona sr. president, només ha trigat unes setmanes a fer-ho i d´una forma incontestable. Primer anomenant com a consellera de Justícia a Pilar Fernandez Bozal, advocada de l´estat que va donar l´ordre de prohibir les consultes sobre la independència de Catalunya, i després declarant que el seu govern no recolzaria en cap cas aquest tipus d´iniciatives. Això sí que no tocava senyor president.

En quan a que déu ens agafi confessats, també d´això s´ha encarregat el nou Molt Honorable, ja que en uns temps on es més necessari que mai la separació d´església i estat i la majoria de la ciutadania reclama un estat totalment laic, ha nombrat com a conseller de Benestar Social i Família a Josep Lluís Cleries, president del moviment de centres d´esplais cristians i membre del secretariat de la pastoral de Joventuts de Catalunya. Una mica més i ens posa de conseller al bisbe de Lleida. Qualsevol li demana a aquest home una píndola anticonceptiva....

En un altre ordre, no crec que ens causés un gran esforç recordar com es va criticar el discurs en llengua catalana del president Montilla, fins i tot va tenir molt d´èxit la seva caricaturització en un programa televisiu de gran audiéncia. Doncs vés per on, ens han col.locat com a presidenta del Parlament a una senyora, Núria de Gispert, que possiblement faria bé d´apuntar-se a les classes de repàs a les que va assistir el Sr. Montilla. O tot blanc, o tot negre, oi?

I la limitació dels 80 kms/hora? Que se´n recorda algú? no van prometre que ho eliminarien? De moment ja han declarat que només ho modificaran, per potser més endavant només aplicar algún petit retoc, i no seria d´estranyar que al final fins i tot ho convertissin en un altre gran "ara no toca". Holaaaaaaaaaaaaa!!!! Què hi ha algú que s´ho mira tot això?

Si continuéssim amb aquest exercici de memòria, i si ho féssim de forma objectiva, a mi i a la majoria de ciutadans ens va ofendre com el Sr. Celestino Corbacho va abandonar i trair als votants que el van escollir com a alcalde de l´Hospitalet, per marxar corrents cap als cants de sirena del ministeri de Treball, però clar, llavors hauríem de fer servir el mateix criteri quan el que ho fa és el Sr. Lluis Recoder canviant l´alcaldia de Sant Cugat per a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat. Un polític quan assumeix un càrrec ho hauria de fer fins al final i sent conseqüent amb les seves decisions, potser seria igualment lógic que si un alcalde abandona el seu càrrec es convoquessin noves eleccions. Es pot saber qui ha votat al seu substitut? Està bé, a aquest se li pot perdonar, és més catalanet i és més maco i s´ha d´entendre que no és el mateix el sou, les dietes i la repercussió en el curriculum quan jugues en segona regional a quan ho fas a la champions.

I finalment, si no patíssim aquesta amnèsia selectiva, hauríem de penalitzar les mentides disfressades de promeses electorals. El nou gabinet ha trigat menys de quaranta-vuit hores en fer marxa enrere sobre alguns dels pilars fonamentals del seu programa electoral. El concert econòmic, veritable broma de mal gust després de que fos el propi Artur Mas qui retallés el finançament de l´estatut, ha passat a un segon plànol i el temps i el propi govern s´encarregarà amb la aparició de noves urgències de que acabi en el fons d´un calaix tancat amb pany i clau, conveixedors de la seva inviabilitat. Això sí, els ha ofert un bon grapat de vots ignorants de la realitat que els envolta. I tranquils, si les urgències no apareixen per si soles, ja se les inventaran, és el que s´anomena cortina de fum. Vint-i-cinc de desembre...fum, fum, fum... tot molt català, amb molt de seny, sí senyor.

Una altra de les grans promeses que durant la campanya electoral se´ns va presentar com a indispensable, era la creació d´una conselleria específica d´universitats i empreses, segons els propis nacionalistes, condició necessaria per afrontar la crisi i l´atur. Doncs bé, ni conselleria específica ni hòsties, ho engloben tot en economia i "pelillos a la mar". Quins collons!!!

Per últim, una altra de les bromes de mal gust. Segons el Sr. Mas, portarien a terme una baixada d´impostos en plena crisi d´ingressos...ja,ja,ja qué catxondos!!! Doncs van alguns i s´ho empassen. Si tinguéssim memòria ho podriem recordar i quedar-nos de pasta boniato quan la primera mesura pressa pel conseller Recoder és pujar els peatges un 3,45%. A veure quan triguen a emetre més bons a un interès d´aquells que ells denunciaven com a inassumibles.

Esperem de tot cor que el proper any, els reis ens portin una mica menys de carbó i una mica més de ginseng.

.

"Només dues coses son infinites: l´univers i l´estupidesa humana, i no estic segur del primer" Albert Einstein.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

39. Benvolgut Sr. Tremosa

.

Disculpi que m´adreci a vostè sense que ens hagin presentat. Pot semblar un atreviment de mala educació i fins i tot pecar d´arrogancia dirigir una observació des del anonimat, sobretot quan el destinatari supera en formació i experiència a l´emissor, però consideri-ho més un desig que una recomanació. Soc dels que crec que el nostre país necessita un canvi radical per afrontar el nou marc polític, econòmic i social que se´ns presenta, i que si poguéssim gestionar els recursos i possibilitats que tenim, podríem deixar de ser una regió pobre d´Espanya i convertir-nos en un estat ric d´Europa.

.

He assistit a la presentació d´algun dels seus llibres i m´he interessat sempre pels seus comentaris, i estic convençut que Catalunya necessita d´actius com el seu per portar a terme aquest canvi. Es indispensable que el nostre país estigui representat, dirigit i assessorat per professionals de vàlua contrastada en els sectors privats i universitaris, que prenguin el relleu als polítics professionals que ensorren les nostres il.lusions a canvi d´una remuneració vitalícia.

.

Crec modestament, que vostè i molts d´altres representen aquest actiu importantíssim del que no podem prescindir per tal d´assolir unes aspiracions nacionals que s´han demostrat imprescindibles. Si disposa d´un parell de minuts per llegir-la, comprovarà que les seves tesis sobre matèries econòmiques i gestió aeroportuáries, estarien més ben defensades i representades en la ponència política de Rcat que en la del partit al qual representa a Europa. Un partit que ens promet el concert econòmic, un terme com vostè bé sap tant necessari com impossible d´aconseguir amb el marc legislatiu Espanyol actual. La constitució, dos terços del Congrés, la totalitat del Senat i el conjunt de la població espanyola no crec que estigui per la labor de perdre ingressos per valor del 20% del PIB.

.

Bé, em despedeixo de vostè Sr. Tremosa. Continuem sense conèixer-nos però potser algú dia ens trobarem passejant pels carrers d´un poble de la Franja que a vegades compartim.

.

Una abraçada.

38. La segona persona

.

Tothom vol parlar, tothom vol ser escoltat, tothom pensa que té quelcom important digne de ser escoltat. A tothom li agrada ser el protagonista de la història. A tothom li complau creure que la seva història es mereixedora de ser escoltada.Tothom necessita, anhela sentir que els seus pesars son atesos i les seves experiències i fites son admirades i propagades amb consideració.

En un temps on la paraula, la conversa i la tertúlia han donat pas al relat en primera persona, sovint ens sentim ofesos i dolguts si la gent més propera no consola el nostre desconsol i despreocupa les nostres inquietuds. Ens dol la falta d´interès per una existència que creiem l´epicentre del planeta sense adonar-nos que ens envolta un univers.

.

Si prestéssim la suficient atenció i l´atzar ens ho atorgués en sort, hauríem de sentir-nos afortunats si per casualitat, en el nostre camí cap a jo, jo, jo, se´ns presenta un tipus de persona, rara-avis del nostre temps, que de forma sincera i espontània, perquè la seva naturalesa així ho manifesta, abandera el paper del... i tu? Si a més a més, aconseguim identificar-la, tasca que hem convertit en veritablement dificultosa, gaudirem de tot allò que enforteix la nostra autoestima i reforça allò del que estem més necessitats, l´interès pel nostre planeta.

.

De vegades, algú vol escoltar, algú pensa que vols ser escoltat, algú considera que tens quelcom digne de ser escoltat. De vegades, a algú li agrada que siguis el protagonista de la història i et fa sentir que aquesta història es mereixedora de ser escoltada. De vegades, algú desitja atendre els teus pesars i admira les teves experiències com si fossin pròpies.

.

Si la trobes i aconsegueixes identificar-la, abans de despedir-te prova a escoltar-la.

.

"Tenim dues orelles i una sola llengua per a que escoltem més i parlem menys" Diògenes.

.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

37. Utopia existencial i el Quadre més bonic del món

.

Utopia existencial és allò que ens permet creure que el futur somiat del nostre món pugui arribar a ser realitat. El quadre del nostre futur només pot ser pintat per nosaltres mateixos si volem que sigui tot lo bonic que ho hem somiat, amb les voluntats d´altres persones que posseeixin una utopia existencial semblant i sempre i quan la suma d´aquestes formin una majoria mundial. Seran la tela i els pinzells.

Un cop aquest punt s´hagi complert, significarà que hem visualitzat el resultat final del nostre quadre, que disposem de les eines per portar-ho a terme i que ha arribat el moment de començar a pintar-lo. Fins ara, el problema principal es que hem confiat aquest compromís tan personal a uns "artistes" que s´han conformat amb un resultat en blanc i negre, vanagloriant-se amb l´èxit d´alguns grisos. Els colors, només els podrem trobar en el interior de cadascú d´aquests somiadors, encara que a dia d´avui romanguin amagats darrera d´aquesta utopia existencial.

Només des del moment en que siguem capaços de reconèixer aquesta realitat, començarem a transformar els blancs i els negres (pobresa, fam, inseguretat, terrorisme, conflictes bèl.lics, individualisme, falta de valors, insostenibilitat mediambiental, analfabetisme....) que hem creat nosaltres mateixos generació a generació amb intervenció directe o amb passivitat indirecta, en un mosaic de colors.

Les regles imposades per la força amb la finalitat de gestionar i fer rendibles econòmicament aquests problemes sota eufemismes com "ajuda humanitària", "banc d´aliments", "globalització", "polítiques socials", "nacions unides", "forces de pau", "cossos de seguretat", "estats democràtics", "missions de pau", "estat del benestar", "ecologisme", etc... només han servit per potenciar-los i per produir d´altres. Donem morfina a un malalt en comptes d´extirpar-li el tumor quan encara hi som a temps.

Es la contradicció d´uns animals que regnen a la terra autodefinit-se com "racionals", i que han construït deliberadament unes carències universals per tal de generar als seus congèneres i al seu ecosistema, les necessitats que ells mateixos s´encarreguen més tard de resoldre a canvi d´un rèdit econòmic. El món en el que vivim es basa en intercanvis comercials que generen un benefici, el més important és per tant, produir unes altes quotes de necessitats o en el seu defecte fer creure que ho son.

Com quan es crea un virus informàtic amb la finalitat de comercialitzar un antivirus que el contraresti, el segon no tindria raó de ser sense la existència del primer, en molts casos la humanitat ha creat el problema per tal de comercialitzar la sol.lució. El verí ens proporciona el lucre de l´antídot.

A les multinacionals farmacèutiques els interessa l´existència de malalties per a desenvolupar el seu negoci, però no tenen cap interès en eradicar la sida o la malària del continent africà. Ni a ells ni a cap estat del món, encara que disposin dels medis per fer-ho. Potser tampoc seria necessari mantenir animals en captivitat i estudiar-los si abans respectéssim el seu entorn. Destinem quantitats immenses de diners i esforços al tercer món, mentre els apliquem uns aranzels i unes lleis de comerç injustes i espoliem els seus recursos. Es una nova forma de colonialisme, en la qual es crea una dependència dels més desfavorits sobre la caritat dels seus botxins. Fent un exercici d´extrapolació, segurament podríem aplicar aquesta regla a d´altres qüestions com l´armament, el fonamentalismes religiosos, les diferències de classes, els drets humans, el repartiment de la riquesa, .... i un llarg etcétera que ens mostraria com tothom balla al ritme de la mateixa música.

Potser un dia per fi, trobarem el coratge per destapar els colors, agafar els pinzells i crear un quadre al qual poder posar-li al marge el nom de: "antiga utopia existencial".

Es possible, hi ha qui ja ho ha fet.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.